És un trastorn en l’articulació dels fonemes produït per una afectació dels centres neuronals cerebrals.
Qualsevol moviment muscular dels òrgans bucofonatoris està afectat i els símptomes que presenta durant la conversa apareixen també en emissions més automàtiques, com comptar o recitar.
Els tipus de disàrtria són:
- Disàrtria flàccida: per una alteració de la motoneurona inferior. Alteració del moviment voluntari, automàtic i reflex, produint flacciditat i paràlisi amb disminució dels reflexos d’estirament muscular.
- Disàrtria espàstica: ve donada per una alteració de la motoneurona superior. Les lesions ocasionen debilitat i espasticitat en el costat del cos contralateral al còrtex lesionat, que predomina en els músculs distals de les extremitats, llengua i llavis. L’espasticitat es reconeix per una peculiar resistència al moviment passiu d’un grup muscular.
- Disàrtria atàxica: ve donada per trastorns cerebel·losos. L’afectació de la parla sol presentar coincidint amb lesions cerebel·losa bilaterals o generalitzades. Els músculs implicats en la parla es troben hipotònics. Els moviments són lents i inadequats en la força, extensió, durada i direcció.
La disfonia és un trastorn momentani o persistent de la funció vocal, considerat com a tal per la persona o pel seu entorn. Normalment es tradueix en l’alteració d’un o diversos paràmetres de la veu, que són per ordre de freqüència: el timbre, la intensitat i l’altura tonal.
L’origen de les disfonies pot ser orgànic (a causa de lesions orgàniques) o funcional (a causa d’una alteració de l’acte vocal, com nòduls, pòlips, etc.).
La tartamudesa o disfèmia és un trastorn de la comunicació que es caracteritza per interrupcions involuntàries de la parla degudes a una sèrie d’alteracions com repeticions de sons, paraules o frases, prolongacions de sons, bloquejos o pauses inadequades en el discurs, que es poden acompanyar de tensió muscular, por i estrès. La tartamudesa pot produir efectes psicològics derivats de l’alteració del estat d’ànim de l’infant i de problemàtiques en la relació social. Les investigacions apunten que l’origen del problema es deu a múltiples factors que fan referència a aspectes fisiològics, genètics, ambientals, lingüístics i psicològics. Serà el professional qui determini la font principal del problema i el tractament més adequat a seguir.